Angelus Apatrida - Clockwork (Century Media, 2010)

Assalt definitiu dels thrashers d’Albacete a l’escena global, i que a jutjar per tots los elogis vessats per la premsa internacional i especialitzada s’està abordant amb escreixos, i tot a mèrit d’un tercer àlbum que denota una gran depuració en la tècnica, un domini precís del tempo i, especialment, per l’amplitud en lo registre de la veu -que oficia lo frontman Guillermo-. Thrash metal de la vella escola directe i visceral, memorable com els seus impactants directes.

Spotify link: Angelus Apatrida – Clockwork

Trash Talk - Eyes & Nines (Trash Talk Collective / Hassle, 2010)

17 minuts de frenètica voràgine hardcore-punk-metalera que intimida i noqueja, no per l’ús de la força bruta per se, sinó per l’enginy d’aquests HC-thrashers de Sacramento (Cali-fornia, EUA) que evolucionen des del HC primitiu, com es pot comprovar també a la recopilació Shame (TTC / HR, 2009) que recull los primers EP’s, igual de genial, xeics!

Spotify link: Trashtalk – Eyes & Nines

Sleigh Bells - Treats (Mom & Pop / N.E.E.T., 2010)

La fórmula és francament senzilla: poderosos riffs de guitarra, sintetitzadors estridents, baixos saturats, una caixa de ritmes frenètica i una veu dolça però capaç d’arrencar en fúria. Tot un munt de sarabastall per esser només sols dos picarols: Alexis Krauss -la càndida i a la par pertorbadora cantant- i Derek E. Miller -l’ex-membre dels hardcore Poison The Well que s’encarrega de tota la parafernàlia electrònica-. Un visceral pastitx d’electro-hardcore-punk-metal-dance.

Spotify link: Sleigh Bells – Treats

LCD Soundsystem - This Is Happening (DFA / Parlophone, 2010)

Lo combo més dinàmic de NYC -tot i que en essència sigui lo reducte d’un sol artífex: lo músic i productor James Murphy- trenca la incertesa que planava sobre lo seu futur i ens brinda un nou compendi de ritmes infecciosos que lo capo de DFA i demés col·laboradors reciclen astutament de la discografia aliena com pròpia i que si bé en la seva voràgine fa que un se senti empès per moviments sinuosos, es troben en falta els episodis més experimentals que al cap i a la fi eren d’allò més interessant, tot i que això tampoc li fa perdre qualitat a una obra més aviat continuista que no pas innovadora.

Spotify link: LCD Soundsystem – This Is Happening

Delorean - Subiza i Ayrton Senna EP (Mushroom Pillow, 2010 i 2009)

Complerts els 10 anys d'existència, Delorean conserven l’esperit inquiet que los manté encara a l'expectativa i que en un nou albor -que s’inicia l’estiu passat amb l’edició estel·lar de l’EP Ayrton Senna- los arrossega per noves tendències clubbers: ritmes baleàrics, nou tropicalisme i psique-dèlia pop.

Tot i això, l'encant hipnòtic de les noves cançons procedeix de la pròpia textura, un intrincat amalgama de capes de so creat per la super-posició sincrònica de múltiples pistes que inclouen un despropòsit joc de veus, samplers i percussions com a matèria constructiva principal, i que disposa de la melodia sobre la base rítmica, encara que tots dos elements es trobin en un pla difícilment percep-tible a simple oïda. Pot semblar força enrevessat; res més senzill, les cançons ressonen amb fluïdesa i brillen amb fulgència. Guai.

Spotify links: Delorean – Ayrton Senna / Delorean – Subiza

Holy Fuck - Latin (Young Turks / XL, 2010)

Amb un títol que es presta a la confusió, lo quartet de Toronto (Canadà) ens entrega la mateixa fórmula que los precedents Holy Fuck i LP (Dependent, 2005 i 2007) però amb diferent presentació, és a dir, res de sonoritats llatines, sinó una càpsula lisèrgica instrumental que es composa d’electrònica, shoegazer i krautrock com a principis acitus i d’ecos de baixa sonoritat com a excipients. Aquesta càpsula s’empra per a crear un estat de compleció i eufòria, i pot derivar en múltiples efectes adversos que inclouen la pèrdua de control. Certament, això és lo que és coneix en el seu argot com un medicament jo-també. No Importa

Spotify link: Holy Fuck – Latin

Janelle Monáe - The ArchAndroid (Suite II & III) (Bad Boy / Atlantic, 2010)

Artista polifacètica i comissària dels escenaris, Monáe pot presumir d’un debut agosarat com pocs i que des del moment de la seva concepció l’eleva a l’esfera d’estrella. Inspirada en Metropolis, l’obra mestra per excel·lència de Fritz Lang, The ArchAndroid és una obra conceptual entorn a una colònia d’androides que habiten, al igual que a la pel·lícula expressionista, en una món futurista i distòpic, però que es constel·la amb una banda sonora repleta de sons retro: R&B, funk, hip-hop, jazz, glam, pop o clàssica. Aplaudiments.

Spotify link: Janelle Monae – The ArchAndroid

Erykah Badu - New Amerykah Part Two: Return of the Ankh (Universal Motown, 2010)

Encara que pel seu títol es suggereixi una continuïtat amb l’obra predecessora d’aquesta diva del soul, subtitulada com Part One (4th World War) (UMR, 2008), aquesta nova entrega presenta unes quantes diferències: d’entrada, s’assisteix a un canvi de tècnica en la gravació cap a sistemes analògics, mentre que s’incorporen diferents instruments acústics i s’obre a nous estils; pel que fa a les lletres, d’una profunda emotivitat, aquestes s’allunyen, a priori, de l’activisme polític i social per a recrear-se en aspectes més personals i que la Reina del nou soul interpreta amb la seva veu esplèndida, forjada a l’escola de la icona Billie Holiday. Valgui com a excel·lència Out of Mind, Just in Time una monumental balada a veu, piano i orquestra en la seva primera part, més moderna en la segona, però sempre d'un gran lirisme.

Spotify link: Erykah Badu – New Amerykah Part Two: Return of the Ankh

The Roots - How I Got Over (Def Jam, 2010)

La filosofia de How I Got Over versa sobre la capacitat de superar-se un mateix, un missatge profund i existencialista que tot i que pugui escapar-se a la nostra comprensió -per mera diferència cultural-, denota lo ferm compromís ètic, polític i social dels rappers de Filadelfia (Pensilvalnia, EUA) i que persevera dins un nou collage suau i elegant de hip-hop, soul, gospel, jazz o minimalisme i que eixit en perfecta seqüenciació i coherència estilística compta amb les aparicions estel·lars de personatges tan interessants com John Legend o Joanna Newsom, entre d’altres.

Spotify link: The Roots – How I Got Over

Flying Lotus - Cosmogramma (Warp, 2010)

Cosmogramma és una “òpera espacial” repleta d’ecos dispars i llunyans que ressonen a hip-hop abstracte, IDM, drum’n’bass, digital glitch, dubstep, free jazz o clàssica entre d’altres. Un collage retrofuturista confeccionat en base a microestructures entrellaçades i que, amén de ritmes palpitants, pren com a principals fils conductors un arpa, un baix elèctric i una orquestra de corda. Malgrat aquest caos en que s’origina, Cosmogramma esdevé una obra ordenada i suggerent gràcies a la labor insaciable d’Steven Ellisson -aka Flylo-, lo qual s’encarrega de la composició, gravació i producció.

Konono Nº1 - Assume Crash Position (Crammed Discs, 2010)

Aquest exuberant combo de Kinshasa (R.D. del Congo) juga amb tot tipus d’andròmines que ells mateixos es construeixen a partir dels objectes mecànics i elèctrics en desús que recuperen de deixalleries i abocadors, i amb els quals creen, amplifiquen i distorsionen la pròpia música: una polifonia que empra per instrument melòdic un likembe elèctric -una mena d’híbrid entre piano i xilòfon en miniatura típic de l’Àfrica-; per base rítmica un baix elèctric -si es pot dir així, l’únic instrument convencional- i una estrambòtica cobla de percussió feta de ferralla reciclada; i un xiscle de cants i danses tribals, lo que tot plegat genera un espectre magnètic i repetitiu que invita a caure en trance.

Fang Island - Fang Island (Sargent House, 2010)

Sorgits del prestigiós Rodhe Island School of Design, (Providence, RI), bressol de notoris artistes, i exiliats al Brooklyn, Fang Island és una banda de cinc membres que comparteixen lo mateix esperit de camaraderia i la passió per la música, pura obvietat, és clar, com ho és que aquest conjunt s’adreça a persones a qui els agrada la música. I és que les cançons insuflen entusiasme i ens conviden a la gresca. Aquí hi trobareu ritmes a propulsió, guitarres èpiques, orgues siderals i un esplèndid cor a cinc de veus disposats en perfecte acoblament. Ah, xeics! obre i tanca un castell de focs artificials!

Spotify link: Fang Island – Fang Island

Roky Erickson with Okkervil River - True Love Cast Out All Evil (Anti-Records / Chemical Under-ground, 2010)

Impecable treball de restauració de l’extensa obra inèdita del carismàtic líder dels mítics i psiquedèlics 13th Floor Elevators, que lo propi Erickson ha confiat als seus compatriotes texans Okkervil River com a grans acompanyants, i dels quals lo seu cantant Will Sheff ha estat l’encarregat de la selecció i producció del material final. Les 12 cançons escollides mostren lo rostre més íntim i espiritual del seu autor, mentre ressonen entre pinzellades acústiques, brunzits de soroll blanc i l’entonació commovedora i profunda d’Erickson, qui encarna la figura de l’artista genial que ha viscut una vida turmentosa i que ha sobreviscut als seus propis traumes, i que viu, a la fi, per a contar-ho i celebrar-ho.

Spotify link: Roky Erickson – True Love Cast Out All Evil

Marina Gallardo - Some Monsters Die And Other Return (Fohen Records, 2010)

La jove cantautora gaditana ens ofereix una producció intimista i reveladora que es forja a través dels temors i les emocions pròpies i que ella exterioritza en senyal de catarsis col·lectiva o, al menys, en senyal d’avís pels monstres que ens persegueixen al llarg de la nostra vida i que, per tant, en qualsevol moment se’ns poden re-aparèixer. Tretze cançons lacòniques que arrenquen d’un modus elèctric i visceral per després recórrer a timbres més acústics i oferir, al cap i a la fi, una sensació de retrobament interior. La transcendència de la paraula queda reflectida en l’oració i la veu candida i innocent de la seva autora, però també en los passatges instrumentals que expressen allò no verbal però igualment imprescindible per a assolir la comprensió total de l’obra.

Spotify link: Marina Gallardo – Some Monsters Die And Others Return

Mary Gauthier - The Foundling (Razor & Tie, 2010)

Molts experts han volgut veure en The Foundling l’obra mestra o, tal vegada, com la primera obra mestra en la curta però intensa carrera discogràfica d’aquesta dama de Nova Orleans (Louisiana, EUA). Malgrar que Gauthier és una esplèndida cantautora de folk i country, aquí se’ns revela amb una obra autobiogràfica que furga en les ferides emocionals pròpies, i és que Gauthier ha patit una vida prou dura i complicada. Precisament, i a pesar de l’exquisit treball d’orfebreria musical, és en unes lletres explícites on rau l’impacte d’aquesta impressionant obra i que segons la pròpia autora no pretén ser un cant a la tristor sinó tot un cant a l’amor i l’esperança. Sens dubte la seva millor obra.

Spotify link: Mary Gauthier – The Foundling

The National - High Violet (4AD, 2010)

La malenconia plana sobre les noves cançons dels germans Dessner & Cia i s'apodera tant de l'electricitat com de la pompa d'antuvi per oferir unes composicions més assereneades, tot i que emocionalment més intenses. Lo transfons musical es desenvolupa sense floritures embafadores, ja que aquí les orquestracions suggereixen maneres més subtils i belles. Sens dubte, High Violet és la seva obra més madura i amb la qual la banda indie del Brooklyn perfecciona una interessant trilogia que a més inclou Alligator i Boxer (Beggars Banquet Records, 2005 2007).

Spotify link: The National – High Violet

Roger Mas - A La Casa d'enlloc (Satelite K, 2010)

Més posat en l’aventura que no pas en la mística, lo cantautor solsoní, que escriu i produeix lo disc ell mateix, traça un claríssim retorn a les seves primeres produccions, de les quals recupera l’estil fresc i senzill. Tot i que lo disc s’inicia amb un homenatge als autors que més l’han influït, és un disc que tira sense direcció entre diferents compassos i històries esperpèntiques i que s’escolta planerament. Una nova obra esplèndida que ens gratifica amb una de les veus més boniques del nostre país.

Spotify link: Roger Mas – A la casa d'enlloc

Joanna Newsom - Have One On Me (Drag City, 2010)

Per als qui encara no la coneguin, Newsom és una jove compositora, cantant i concertista d’arpa, dulcimer i piano nascuda a Nevada City (California, EUA) i educada en una escola Waldorf. La seva anterior obra, Ys (DC, 2006) va meravellar a la crítica, malgrat que jo em confessi un xic decebut; no ha estat el cas d’ara, que he gaudit dels 124 minuts que dura aquesta obra i que es reparteixen en un àlbum triple. Una obra ambiciosa de pop orquestral i barroc que la pròpia Newsom s’ha encarregat d’escriure i produir, i on l’excés de pompositat que regnava a YS s’esvaeix per a delitar-nos amb unes composicions més madures i serenes que s’omplen de minúsculs detalls i múltiples formes i timbres. Val a ressenyar que Newsom canta amb una modulació de veu sensible-ment diferent per culpa de l’aparició de nòduls a les seves cordes vocals, fet que li ha exigit un procés de reeducació de la seva veu infantil, que desperta passions i odis per igual.